L'altre dia vaig escoltar això per casualitat:
http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/6/0/1181032828406.mp3
Posa la pell de gallina.
Sabia que habia tingut un accident important, però no coneixia del tot les conseqüències. Jo, al Fredi, només li puc estar agraït per portar-nos a l'Óscar i a mi a fer una de les vies més guapes que he fet mai, la Galletas al Fire de Riglos, ja fa molt anys però m'enrecordo perfectament.
Llegir més…
dimarts, 29 de desembre del 2009
dilluns, 2 de novembre del 2009
Les Vies Blaves a Montserrat: La Torta.
Temps enrera vaig tenir l'honor de conèixer a en Joan Nubiola, en aquell temps freqüentava la botiga del Picazo, Tot Muntanya i un dia vàrem coincidir. L'Antonio, tan generós i sociable com sempre ens el va presentar com el seu mestre. Més enllà dels més que evidents mérits alpinístics, "El Nubiola", com li deia l'Antonio, ens va captivar per la seva presència i per la passió amb la que explicava la seva darrera aventura; la descoberta i investigació d'un misteriós capitell trobat en una canal perduda a Montserrat. D'això ja farà uns 10 anys i a dia d'avui segueix en actiu, equipant i escalant les vies blaves de Montserrat, impressionant.
Les nostres limitacions alpinístiques ens han portat més d'un cop a recòrrer aquestes vies blaves, de fet les han convertit en un destí força engrescador per a les nostres inqüietuds; bona excursioneta a l'aproximació, indrets allunyats i poc freqüentats, sempre voltant el IV grau i un bon equipament. En aquest context és evident que descobrir que havíen equipat una nova via blava a La Torta era una bona notícia, però, on cau aquesta agulla?
El descobriment de l'equipació de la via blava de la Torta va ser a través d'un article del Desnivel , on apuntaven al blog http://www.viesblaves.org/ i feien una petita explicació de la història de les mateixes. Al blog en qüestió tampoc trobàvem cap referència a la situació ni a l'aproximació, però d'alguna cosa han de servir la quantitat de guies de Montserrat que un acumula. No explicaré on està ni com s'hi arriba, si els equipadors no ho han fet, no ho faré pas jo.
De tota aquesta història, potser el que té menys interés és la via en si, tret de darrer pas abans de la primera xapa, jo hagués posat aquest seguro un o dos metres abans però s'ha de notar el segell dels súper cracks que hi ha al darrera. Surts d'una mena de collet cap a la dreta i, sense adonar-te'n, ja estàs a 7 o 8 metres del terra, això si, un cop has xapat el que queda és una passejadeta.
Amb motiu de l'equipació de la darrera via blava s'ha fet un documental, aquest és el trailer:
Llegir més…
Les nostres limitacions alpinístiques ens han portat més d'un cop a recòrrer aquestes vies blaves, de fet les han convertit en un destí força engrescador per a les nostres inqüietuds; bona excursioneta a l'aproximació, indrets allunyats i poc freqüentats, sempre voltant el IV grau i un bon equipament. En aquest context és evident que descobrir que havíen equipat una nova via blava a La Torta era una bona notícia, però, on cau aquesta agulla?
El descobriment de l'equipació de la via blava de la Torta va ser a través d'un article del Desnivel , on apuntaven al blog http://www.viesblaves.org/ i feien una petita explicació de la història de les mateixes. Al blog en qüestió tampoc trobàvem cap referència a la situació ni a l'aproximació, però d'alguna cosa han de servir la quantitat de guies de Montserrat que un acumula. No explicaré on està ni com s'hi arriba, si els equipadors no ho han fet, no ho faré pas jo.
De tota aquesta història, potser el que té menys interés és la via en si, tret de darrer pas abans de la primera xapa, jo hagués posat aquest seguro un o dos metres abans però s'ha de notar el segell dels súper cracks que hi ha al darrera. Surts d'una mena de collet cap a la dreta i, sense adonar-te'n, ja estàs a 7 o 8 metres del terra, això si, un cop has xapat el que queda és una passejadeta.
Amb motiu de l'equipació de la darrera via blava s'ha fet un documental, aquest és el trailer:
Tràiler Vies Blaves from Vies Blaves on Vimeo.
Llegir més…
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Vallibierna, Culebras, Tuqueta Arnau i Tuca Arnau, el dia 11 d’octubre de 2009
La intenció inicial era fer l’aresta sud del Russell i intentar continuar fins al Margalida, fent el temut pas de IV de la bretxa del Russell. Quan arribem al Pont de Coronas està plovisquejant i veient que al massís de la Maladeta el "palomo" és considerable decidim anar-nos cap al Vallibierna, pensem que al quedar un pel més al sud estarà una mica més net. El mateix pensa la majoria de gent que hi ha aquella hora al Pont de Coronas.
Pugem pels llacs de Vallibierna sense cap incidència remarcable, un fort vent i restes de pluja en acompanyen. El vent ens acompanya tot el dia, però els núvols s'acaben quedant al que son Aneto & Cia. En arribar al cim del Vallibierna ja es comença a notar la congestió. Anem a fer el pas a cavall i ens trobem una colla que l’estan equipant per que passi un grup de nens assegurat, com sempre festival, tios amunt i avall, cordes per aquí i per allà, crits, fotos. Veig que han equipat el pas amb alguns pitons. Nosaltres hem pujat amb el germà del Xavi i els seus nanos, ens posem cada adult amb un nano i passem sense masses complicacions. Arribem al Culebras i segueix pujant gent. Tots els pics dels voltants de l'Aneto continuen empalomats, nosaltres, però, ja gaudim d’un dia de tardor esplèndid. Allarguem una mica la baixada fent la Tuqueta Arnau i la Tuca Arnau, baixant després pel Barranc de la Tuqueta Blanca (segons posa al mapa de l'Alpina) tot completant un autèntic passeig geològic i havent gaudit de paisatges molt diferents. A la baixada trobem un camí que va prop del riu senyalitzat amb marques de pintura verda, a mesura que baixem perdem les marques però conseguim baixar per una mena de barranquillo fins al riu Vallibierna, a l'alçada de la cabana de Riberetes, sense cap complicació.
La veritat és que el dia no prometia gaire, finalment l’hem gaudit d’allò més, fins i tot hem acabat remullant els peus al riu (alguns, no tots).
Tercera ascensió al Vallibierna, primera que fem des de Coronas.
Llegir més…
divendres, 9 d’octubre del 2009
Aresta Mittelegi al programa Temps d'Aventura de TV3
Adjunto el link al vídeo del programa Temps d'Aventura de TV3 en el que surt l'ascensió a l'aresta Mittelegi i el relat amb algunes fotos de quan vàrem anar nosaltres.
Impressionant indret, l'Eiger, quin muntanyote!
El reportatge de l'aresta:
http://www.elsesports.cat/video/1532109
El programa sencer:
EIGER PER L'ARESTA MITTELEGI els dies 25 i 26 de juliol de 2007
Concertem, de nou, els serveis dels Guias de Benasque. El Jordi, amb el que hem coincidit darrerament, ho té tot complert i ens reserven el que en aquests moments és el seu company d'escalades, l'Oriol, un xicot de Taüll que combina la tasca de portar una casa de turisme rural amb la de guia, les poques estones que no està escalant, és clar. Ens motiva fer una ascensió diferent, pel que decidim anar a l'Eiger a pujar per la seva aresta Mittelegi.
Ens trobem amb ell a Chamonix, fem unes cervesetes i repassem el planillo. L'endemà tirem cap a Grindelwald, on a l'oficina de guies ens diuen que el refu del Mittelegi està sense guarda, ha fet molt mal temps i encara no ha pujat. El que també ens diuen és que s'espera que el dimecres faci bo i que llavors pugi, reservem plaça ja que la meteo per dimecres i dijous és bona. Dediquem aquest parell de dies a remullar-nos intentant fer alguna escaladeta pel Grimselpass esperant el dia de pujar.
Arriba el dimecres i tirem amunt, no sense pensar en que els dos dies que a la vall ha estat plovent a l'aresta haurà estat nevant, tan se val, prenem l'impressionant tren que puja per les entranyes de la muntanya i a la parada del vesant sud de l'Eiger baixem, el tren encara continua fins a la Jungfraujoch i la gent se'ns queda mirant pensant (suposo) "on aniran aquests penjats?". Baixem per un túnel que sembla la boca de l'infern, arribem a una zona glaçada i parem a equipar-nos, encara no hem acabat de fer-ho quan s'apaguen els llums, ens posem els frontals i baixem el poc que ens falta. La sortida del túnel és impressionant, d'estar en un lloc a les fosques, surts a una glacera en un dia radiant. Les pupil·les encara no s'han recuperat.
El camí fins al refu va per la glacera al principi i per unes plaques de roca després amb algun passet fàcil d'escalada (II sup-III). Ens avisa l'Oriol de que la glacera cau de tot i que haurem d'anar a tota llet. Així ho fem, anem per la glacera a un ritme força ràpid, arf, arf, passant un parell d'escletxes guapes fins a sortir a la roca. Parem uns minuts a descansar quan de sobte sentim un soroll increïble; un allau que cau justament per on acabem de passar... millor no pensar-ho.
Arribem al refugi. Impressionant, l'han plantat al mig de l'aresta, no és gaire gran, deu tenir 30 o 40 places, però fa més de l'ample la pròpia aresta, pel que quan camines pel voltant del refu ho estàs fent per una mena de pasareles penjades sobre el buit. La guarda és una dona de mitjana edat que fa una mica de mamà de tots, "vols una mica més d'això? una mica més d'allò?", molt simpàtica i riallera. El divertit va ser veure dos guies (un suís força estirat i antipàtic, com sembla que és habitual, i un austríac) rentant els plats, ja que no paguen. La gent que hi dormim formem un col·lectiu d'allò més variat, un grup de 5 francesos del CAF d'Oloron, veins del Midi d'Ossue, una parella de japonesos, un altre japonès de 71 que va amb el guia suís, uns quants anglesos, uns canadencs, uns austríacs...
L'endemà, sortim del refu sobre les 4:30 de la matinada, jo no em trobo massa fi, fins al punt que em poso malament un grampó i estic a punt de perdre'l. Tota l'aresta te neu i cal fer-la des del principi amb grampons el que per a nosaltres augmenta la dificultat.
De seguida surt el sol i comença el festival, es succeeixen les maromes que ens ajuden a superar els passos difícils, tot i això, hi ha algun tram de "peleón", avancem poc a poc però sense descans, només ens parem en algun tram per esperar que els nois francesos que portem al davant acabin el tram. L'ambient és increïble, mirem enrere i encara em sembla més al·lucinant el lloc on han plantat el refu.
Anem alternant trams de maromes amb trams fàcils d'escalada, seguim així força estona fins que, per fi, s'acaba el troç difícil, una aresteta de neu i fem cim 7 hores després de sortir. Veiem que hi ha gent que baixa pel vessant oest, que és la baixada normal, però son 2000 m de baixada per un terreny que primer és un pendent de neu molt dret i després terreny trencat delicat, com que nosaltres anem cap al refu del Monch hem de baixar per l'aresta oest. El primer coll no sembla massa lluny, fem tres ràpels i baixem per terreny dolent ("esto no es roca mala, és barro bueno" diu l'Oriol) fins al primer dels colls. El panorama és un pel desalentador ja que hem de pujar a un cim aparentment tan alt com l'Eiger per a arribar al Coll del Monch, el que ens ha de deixar a prop del refu. Sense aturar-nos gaire enfilem l'aresta, passos de roca, esmolades arestes de neu sense traça, alguna goulottilla curta però dreta, en fi, tota una escalada en si mateixa. Força cansats arribem al coll del Monch, una curta travessa pel la glacera i la propina de remuntar els darrers metres fins al refu. Hem trigat 7 hores des del cim. La sorpresa és que ens estan esperant, suposem que la guarda del refu de la Mittelegi haurà avisat i als dos minuts d'arribar tenim davant nostre el sopar, nosaltres els avisem que darrera nostra venen els 5 nois francesos que arriben una hora mitja després.
En teoria l'endemà havíem d'anar a fer el Monch, de fet només son dues hores des del refu, estem tant petats que decidim esmorzar el més tard possible i llavors decidir què fer. A l'endemà ens diuen que fa molt vent i que no ha sortit cap guia cap al cim, esmorzem tranquil·lament i tirem avall, "mos hauríem arrossegat" diu l'Oriol.
Llegir més…
Això de l'escalada en gel està xuuupat!
El cas és que l'hivern passat vàrem demanar al nostre gurú que ens fes un cap de setmana de formació en escalada en gel, el segon dia vàrem anar a fer una cascada de III sup. a la boca nord del túnel de Bielsa i al baixar, recordo que li comentava al Jordi: "Si ja abans em semblava increïble això que feu vosaltres, després d'aquest cap de setmana encara m'ho sembla més".
Tot això ve al cas per que he trobat un video d'aquests cracks escalant pel Canadà, em prenc la llibertat d'adjuntar-lo, val la pena:
De fet, la foto de la capçalera no és del cap de setmana amb el Jordi, és d'un altre cap de setmana, la gent del Madteam organitza a través de l'escola Glacera una cosa que en diuen "Monogràfics" que son uns caps de setmana tastaulletes de diferents temàtiques muntanyeres, nosaltres vàrem anar a fer un d'escalada en gel, no vàrem poder escalar gaire però va estar bé.
Llegir més…
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Cresta del Pic dels Cabirols a la Punta Calderer al Pedraforca el dia 3 d'octubre.
El resum de l'activitat seria: Aproximació cafre, poca escalada i mala roca... recomanable? home depén, potser no és una activitat de 5 estrelles, ni és d'aquelles que t'agradaria repetir o portar a algú, però l'activitat al Pedraforca sempre té quelcom d'especial, i anar a cavall de la seva espectacular cara nord encara més. A més, mentres riuades de gent arribàven al Pollegó Superior, nosaltres fins que no vàrem arribar al Calderer no vàrem veure a ningú.
Sortim del Refugi en direcció a la tartera, un cop en aquesta sortim d'ella pujant sempre amb tendència a la dreta. No trobem cap camí, pel que ens anem enfilant per intuició. Després d'un itinerari un tant salvatge, sortim a l'aresta on als nostres peus ja veiem la cara nord. A partir d'aquí el camí ja és una miqueta més lògic. Crestegem fins al Pic dels Cabirols des d'on ja es veu el primer ràpel, per accedir-hi hi ha un pas fàcil però molt aeri, pel que treiem la corda i assegurem el pas. Fem el primer ràpel (uns 30 metres ben bons) fins a un collet on hi ha un pitó on fem reunió. La sortida d'aquesta reunió és l'únic llarg d'escalada de tota la cresta (si és que el III sup. és escalada), trobo un pitó i poso un friend una mica més amunt, cal fer un pas d'oposició i fàcilment es surt a una repisa que ens du a l'altre ràpel. El segon ràpel et deixa de forma espectacular a la bretxa oest del Gat. A partir d'aquí, unes marques vermelles ens porten fàcilment fins al collet de la cova, on hi han unes espectaculars pintades que ens indiquen l'itinerari. Fem un flanqueig fàcil però aeri cap al vessant nord, vessant que no deixem fins a tornar a sortir a l'aresta ja a prop del cim del Calderer, abans d'arribar-hi ens trobem algun curt pas de III on cal vigilar la qualitat de la roca.
L'aresta continua fins al Pollegó Superior i baixa fins al Coll del Verdet, però veient la quantitat de gent que hi puja i tenint en compte que per aquí ja hem passat uns quants cops decidim tirar tartera avall. 8 hores després tornem a ser a la furgo... batiendo records.
Algunes fotos:
Vista del Gat i dels Pics dels Cabirols, es pot veure perfectament la instalació de ràpel del Gat.
Abans del Collet de la Cova, en lloc de seguir les marques vermelles vàrem anar a buscar un diedret que tenia bona pinta, era, però, més fàcil del que sembla a la foto.
Abans d'arribar a la Punta Calderer hi ha algun paset força aeri.
Al cim del Calderer.
Llegir més…
divendres, 25 de setembre del 2009
L'accés a la muntanya per a tothom? La Miranda de Santa Magdalena
Ahir vàrem aprofitar el dia de la Mercè per anar a la nostre zona de reconciliació amb l'escalada per excelència: La Miranda de Santa Magdalena. Una paret amb rocam excel·lent i vies de IV i V ben equipades que sempre ens aporten molt bones sensacions (les ressenyes a Onaclimb). Fins fa poc temps, però, sempre havia estat un lloc tranquil i poc transitat, actualment s'ha rehabilitat el camí que surt de les runes del restaurant de Sant Joan i que va a buscar les escales de Jacob per acabar sortint al camí de Sant Jeroni, això fa que hi hagi un trànsit més o menys constant de gent, on hi destaquen els turistes despistats.
És evident que tots tenim el mateix dret a gaudir de la muntanya, però cada cop que torno a la zona hi han dos fets que em preocupen. El primer és que sempre hi ha una minoria desconsiderada que utilitza qualsevol racó com a WC sense preocupar-se de que alló sigui un peu de via. La segona és que, sobre tot la zona de la Magdalena Inferior, és una zona propensa a la caiguda de pedres, nosaltres mateixos hem tingut algun ensurt amb el tema, i tu veus com la gent passa per allà sense saber que s'estan jugant una bona pedrada. Això últim, de qui és responsabilitat? de qui habilita i senyalitza el camí? en els temps que corren sembla que les responsabilitats es reparteixin en funció de les influències dels diferents col·lectius, i quin col·lectiu menys influent que el dels escaladors? A veure si les assegurances de muntanya hauran d'incorporar assesorament legal... tindré mania persecutòria? Llegir més…
És evident que tots tenim el mateix dret a gaudir de la muntanya, però cada cop que torno a la zona hi han dos fets que em preocupen. El primer és que sempre hi ha una minoria desconsiderada que utilitza qualsevol racó com a WC sense preocupar-se de que alló sigui un peu de via. La segona és que, sobre tot la zona de la Magdalena Inferior, és una zona propensa a la caiguda de pedres, nosaltres mateixos hem tingut algun ensurt amb el tema, i tu veus com la gent passa per allà sense saber que s'estan jugant una bona pedrada. Això últim, de qui és responsabilitat? de qui habilita i senyalitza el camí? en els temps que corren sembla que les responsabilitats es reparteixin en funció de les influències dels diferents col·lectius, i quin col·lectiu menys influent que el dels escaladors? A veure si les assegurances de muntanya hauran d'incorporar assesorament legal... tindré mania persecutòria? Llegir més…
dimarts, 15 de setembre del 2009
Ferrata del Roc del Quer i Cresta de Juclà, 11 i 12 de setembre.
Cap de setmana boig a Andorra, en Xavi vol anar a la Vall d'Incles i de les opcions que s'ens plantegen i tenint en compte que anem 5, pensem en la Cresta de Juclà. Primer, però, i ja que ens ve de pas, farem una paradeta a la ferrata del Roc del Quer, que queda just a sobre de Canillo.
La ferrata no te massa història, seguint les indicacions que hem trobat per internet arribem al seu inici, la primera meitat no és massa maca, al principi has d'anar esquivant les horroroses estructures anti allaus i escoltant els cotxes que passen just per sota teu. A mesura que guanyes alçada la cosa millora, et trobes un flanqueig aeri cap a l'esquerra, seguit d'un petit desplom i un altre flanqueig a la dreta, aquest és el tram més maco de la via. Seguim i en poc menys d'hora i mitja ja estem a dalt.
Anem cap a la Vall d'Incles, resulta que fa ben poc que han ampliat el refugi de Juclà i ara és guardat, segons ens va comentar el guarda, el van inaugurar el 8 de juliol, volen fer una mena de carros de foc entre 4 refugis andorrans, el del Coma Pedrosa, el de Juclà i dos més que encara han d'habilitar. Pugem en una hora i mitja. Per passar la tarda, en Xavi i en Marc s'en van fins al Pic d'Escobes.
L'endemà, després d'uns moments de confusió, accedim a la Cresta per una canal d'herba molt inclinada i lletja. Sortim a una bretxa des de la que accedim al Pic Occidental de Juclà després d'un festival digne de "Escala como puedas 33 1/3", montem un pollastre considerable per evitar un pas de III sup. La baixada resulta una mica més digne amb un ràpel de 15 metres fins la bretxa. A partir d'aquí no hi ha massa història fins al Pic Oriental de Juclà. Un cop en aquest pic no trobem la baixada que indica el llibre, hem de tornar una mica enrera per trobar un pas que evita el tram més aeri, tornem a sortir a la cresta i ens trobem els passos més aeris de tot el recorregut. Xino xano arribem al Pic Negre de Juclà. Per complertar l'excursió cal anar al Pic Noir de Juclà i tornar, cosa que la Belén i jo no fem, però sí que fan els demés, màquines, en menys d'una hora ja han tornat.
Enfilem la baixada per la cresta que porta a la collada de Juclà, error, ens acabem trobant una desgrimpada lletja, el Sergio ha anat fent drecera a saco cap avall i arriba 25 minuts al refu abans que nosaltres. Ara només ens falta baixar sota la pluja fins als cotxes.
Cap de setmana a Andorra 11/09/2009 from quilaper on Vimeo.
Llegir més…
divendres, 4 de setembre del 2009
La via més difícil del mon?
No sé si serà la via més difícil del mon, però veient la trajectòria dels germans Pou, tranquilament podria ser la via en paret més xunga escalada en lliure fins a la data, en fi jutgeu vosaltres mateixos en el vídeo adjunt:
Impressionant la imatge de quan està xapant pillat d'un monodit... del dit petit!!
Mare de Deu!!
Llegir més…
Impressionant la imatge de quan està xapant pillat d'un monodit... del dit petit!!
Mare de Deu!!
Llegir més…
dimarts, 1 de setembre del 2009
Les Agudes al Montseny. Terreny per a Barbie-alpinistes.
Aquest diumenge vàrem anar a fer la via Itzi a Les Agudes del Montseny, a banda de no ser capaços de trobar el peu de via, cosa ja habitual, amb aquesta entrada vull fer una petita recopilació de les activitats que s'hi poden dur a terme en aquesta encantadora i propera muntanyeta. Les seves dimensions permeten fer activitats de mitja jornada (o menys, quan vàrem fer la canal NW a les 12 ja estàvem al cotxe) i la dificultat fa que gairebé sigui una escola per a tots el públics.
Excursionisme:
Des de la banda de Santa Fe, no ho conec però crec que és la forma més fàcil d'accedir-hi.
Des de la banda de Sant Marçal, és una ruta que a l'hivern pot tenir gel i que cal anar al tanto, crec que fins i tot hi ha hagut algun accident mortal.
Cresta:
La Ruta dels Castellets déu ser una de les crestes més clàssiques i recorregudes de Catalunya, fàcil tot i que te algun pas de III i força pati, nosaltres l'hem arribat a fer en una tarda d'estiu plegant de pencar a les 15 h a barna.
Canals:
Al vessant NW puja una canal molt marcada que en bones condicions és un disfrute, nosaltres la vàrem fer amb una neu molt dura i vàrem gaudir força, té algun tram dret tot i que no ens vàrem encordar en tota la canal. La veritat és que s'et fa molt curta, tot just son uns 200 m.
http://www.infohielo.com/asp/upload/canal%20NW%20AGUDES.jpg
Al vessant NE hi ha una altra canal que sembla que és més difícil
http://www.infohielo.com/asp/upload/RessenyaP2070001%20copia.jpg
Escalada:
La via més fàcil, la Itzi (D+), la vàrem estar buscant més de dues hores i mitja i no la vàrem trobar, això no és representatiu ja que nosaltres som uns especialistes en haver d'anar més d'un cop a una zona nova quan volem fer alguna cosa concreta. No semblen vies gaire mantingudes, però l'entorn s'ho val.
Via Itzi
http://www.feec.org/usuaris/fitxes/fitxa.php?fitxa=165
Via Vol de l'Home Ocell
http://trabalon.wordpress.com/2007/11/11/via-vol-de-lhome-ocell-215-m-6b-va0-montseny/
Via Airun i el Mar d'Estels
http://www.feec.org/usuaris/fitxes/fitxa.php?fitxa=162
Via Terra Incògnita
http://gemescalada.blogspot.com/2008/01/terra-incognita-les-agudes-montseny.html
Furgo-gypsy-camps:
En alguna de les webs que van d'aquest tema en dirien "furgoperfecto", jo no m'atreveixo a tant, però anant de Viladrau a Santa Fé, poc després de Sant Marçal ens trobarem una gran esplanada a ma esquerre que és el pàrquing per anar a la Cresta dels Castellets, si ens possem al fons de la mateixa gairebé no s'ens veu des de la carretera. És un molt bon lloc de partida per la Cresta dels Castellets o la Canal NW.
Llegir més…
Excursionisme:
Des de la banda de Santa Fe, no ho conec però crec que és la forma més fàcil d'accedir-hi.
Des de la banda de Sant Marçal, és una ruta que a l'hivern pot tenir gel i que cal anar al tanto, crec que fins i tot hi ha hagut algun accident mortal.
Cresta:
La Ruta dels Castellets déu ser una de les crestes més clàssiques i recorregudes de Catalunya, fàcil tot i que te algun pas de III i força pati, nosaltres l'hem arribat a fer en una tarda d'estiu plegant de pencar a les 15 h a barna.
Canals:
Al vessant NW puja una canal molt marcada que en bones condicions és un disfrute, nosaltres la vàrem fer amb una neu molt dura i vàrem gaudir força, té algun tram dret tot i que no ens vàrem encordar en tota la canal. La veritat és que s'et fa molt curta, tot just son uns 200 m.
http://www.infohielo.com/asp/upload/canal%20NW%20AGUDES.jpg
Al vessant NE hi ha una altra canal que sembla que és més difícil
http://www.infohielo.com/asp/upload/RessenyaP2070001%20copia.jpg
Escalada:
La via més fàcil, la Itzi (D+), la vàrem estar buscant més de dues hores i mitja i no la vàrem trobar, això no és representatiu ja que nosaltres som uns especialistes en haver d'anar més d'un cop a una zona nova quan volem fer alguna cosa concreta. No semblen vies gaire mantingudes, però l'entorn s'ho val.
Via Itzi
http://www.feec.org/usuaris/fitxes/fitxa.php?fitxa=165
Via Vol de l'Home Ocell
http://trabalon.wordpress.com/2007/11/11/via-vol-de-lhome-ocell-215-m-6b-va0-montseny/
Via Airun i el Mar d'Estels
http://www.feec.org/usuaris/fitxes/fitxa.php?fitxa=162
Via Terra Incògnita
http://gemescalada.blogspot.com/2008/01/terra-incognita-les-agudes-montseny.html
Furgo-gypsy-camps:
En alguna de les webs que van d'aquest tema en dirien "furgoperfecto", jo no m'atreveixo a tant, però anant de Viladrau a Santa Fé, poc després de Sant Marçal ens trobarem una gran esplanada a ma esquerre que és el pàrquing per anar a la Cresta dels Castellets, si ens possem al fons de la mateixa gairebé no s'ens veu des de la carretera. És un molt bon lloc de partida per la Cresta dels Castellets o la Canal NW.
Llegir més…
dimecres, 26 d’agost del 2009
Marco Olmo: Il Corredore
El proper cap de setmana comença aquesta salvatjada en forma d'Ultra Trail del Mont Blanc. Suposo que amb aquest motiu s'ha anunciat l'edició d'un documental sobre la sorprenent vida d'en Marco Olmo, guanyador de les darreres edicions de l'Ultra Trail fins que va aparèixer aquesta mena d'extraterrestre anomenat Kílian Jornet.
Adjunto el trailer del documental, d'aquest es desprén que déu ser una història de gent senzilla, de superació, de valors, de treball i esforç, vaja, una història d'aquelles que avui en dia no interessa a ningú.
Llegir més…
Adjunto el trailer del documental, d'aquest es desprén que déu ser una història de gent senzilla, de superació, de valors, de treball i esforç, vaja, una història d'aquelles que avui en dia no interessa a ningú.
Llegir més…
dilluns, 24 d’agost del 2009
L'Usain Bolt de la Muntanya
En aquests dies de bojeria col·lectiva sobre els èxits de l'Usain Bolt, recupero uns videos vistos fa dies en els que l'Ueli Steck pulveritza els records d'ascensió de les principals cares nord dels Alps.
Aquest primer és un resum de les 3, Eiger, Grandes Jorasses i Cervino:
Aquest és només de les Jorasses, la McIntyre-Colton, (VI-6) a pelo!!
Llegir més…
Aquest primer és un resum de les 3, Eiger, Grandes Jorasses i Cervino:
Aquest és només de les Jorasses, la McIntyre-Colton, (VI-6) a pelo!!
Llegir més…
Cresta del Puig del Coma d'Or al Puigpedrós de Lanós el 22 d'agost de 2009
Ja havíem tret el nas a la zona abans de l'estiu, tornem ara amb la Carmen, Miquel, Blanca i Martí, amb l'excusa de fer una sortida amb les furgos. Així doncs, el divendres pugem fins al Coll de Puymorents on agafem la pista que surt a ma dreta venint de Bourg Madame, la seguim uns 15 minuts fins a una mena de construcció on hi han uns prats prou amples per posar les dues furgos. Fem el Gypsy Camp sobre els 2.100 m.
El dissabte comecem a caminar poc abans de les 8 del matí i en menys de dues hores ja estem al Puig del Coma d'Or, segons diu la ressenya, el més destacable de l'aresta és la baixada d'aquest cim fins al Coll de Bessines on hi ha algun pas de II sup. expo. Com gairebé sempre, no trobem massa les referències que dona la guia, baixem fins a una primera repisa just a sota del cim i després ja anem sempre amb tendència a l'esquerra. Ja que la portem, trec la corda per assegurar la Belén en un pas tonto, sempre he pensat que és de gilipolles portar el material a la motxilla i no fer-lo servir si s'escau, recordo un paio fent una ferrata a Dolomites amb el casco penjant de la motxilla, o t'el deixes a casa o t'el poses, no? En fí, després d'aquesta desgrimpadeta no massa gloriosa, enfilem la cresta pròpiament dita... i quina cresta! fàcil, disfrutona, aèria, bona roca, ho te tot, intentem seguir al màxim el fil i crec que fem algun pas de III, tot i que no son pasos obligatoris. Diria que és una cresta PD sup. graduació de Pirineus, Fàcil inf. graduació d'Alps. Arribem al Puigpedrós sobre les 12 h.
La baixada és una altra història, com que no coneixem la zona crec que el millor és seguir el que diu la ressenya, cal anar fins a uns ibons que queden al vessant de Lanós, passar per sota el Coll de Besines i després remontar per on es pugui, de fet el llibre dona referències geogràfiques ben clares pero no portem mapa i hem d'anar seguint la lògica. I com que de lògica cadascú en te una, no m'en adono que el Miquel s'ha enfilat fins al mateix coll, jo ja estic força per sota d'on ell està. No entenc massa el que hem diu però veig que està pujant per un terreny que des de sota te força mala pinta, tot i això puc anar veient per on puja. Em giro un moment buscant a la Belén i sento un desprediment de pedres, el busco a la paret i ja no el veig, en un moment el cor s'accelera, la Belén el crida i respon "cap problema!", qué maricón, no se com s'ho ha fet però ja gairebé ha sortit del marronet i el tenim en terreny fàcil força per sobre nostre, pel camí que en teoria s'ha de pujar. Ens retrobem i després de remontar junts fins a un collet sortim a l'esquerra del Coma d'Or, hem anat a trobar el camí que puja fins a aquest des de Lanós. Ja només ens falta baixar fins a les furgos, aquí el Miquel apreta a correr per arribar el més aviat possible amb la Carmen i els peques. L'endemà deia que tenia agulletes. Tot plegat fa que triguem quelcom menys de 7 hores en arribar.
Acompanyants: Belén i Miquel.
L'endemà, la Blanca i el Martí a flipar amb els cavalls que viuen a la vall.
Ni una foto, la càmara a caseta no sigui que es gasti, les fotos son de la Carmen i el Miquel.
Llegir més…
El dissabte comecem a caminar poc abans de les 8 del matí i en menys de dues hores ja estem al Puig del Coma d'Or, segons diu la ressenya, el més destacable de l'aresta és la baixada d'aquest cim fins al Coll de Bessines on hi ha algun pas de II sup. expo. Com gairebé sempre, no trobem massa les referències que dona la guia, baixem fins a una primera repisa just a sota del cim i després ja anem sempre amb tendència a l'esquerra. Ja que la portem, trec la corda per assegurar la Belén en un pas tonto, sempre he pensat que és de gilipolles portar el material a la motxilla i no fer-lo servir si s'escau, recordo un paio fent una ferrata a Dolomites amb el casco penjant de la motxilla, o t'el deixes a casa o t'el poses, no? En fí, després d'aquesta desgrimpadeta no massa gloriosa, enfilem la cresta pròpiament dita... i quina cresta! fàcil, disfrutona, aèria, bona roca, ho te tot, intentem seguir al màxim el fil i crec que fem algun pas de III, tot i que no son pasos obligatoris. Diria que és una cresta PD sup. graduació de Pirineus, Fàcil inf. graduació d'Alps. Arribem al Puigpedrós sobre les 12 h.
La baixada és una altra història, com que no coneixem la zona crec que el millor és seguir el que diu la ressenya, cal anar fins a uns ibons que queden al vessant de Lanós, passar per sota el Coll de Besines i després remontar per on es pugui, de fet el llibre dona referències geogràfiques ben clares pero no portem mapa i hem d'anar seguint la lògica. I com que de lògica cadascú en te una, no m'en adono que el Miquel s'ha enfilat fins al mateix coll, jo ja estic força per sota d'on ell està. No entenc massa el que hem diu però veig que està pujant per un terreny que des de sota te força mala pinta, tot i això puc anar veient per on puja. Em giro un moment buscant a la Belén i sento un desprediment de pedres, el busco a la paret i ja no el veig, en un moment el cor s'accelera, la Belén el crida i respon "cap problema!", qué maricón, no se com s'ho ha fet però ja gairebé ha sortit del marronet i el tenim en terreny fàcil força per sobre nostre, pel camí que en teoria s'ha de pujar. Ens retrobem i després de remontar junts fins a un collet sortim a l'esquerra del Coma d'Or, hem anat a trobar el camí que puja fins a aquest des de Lanós. Ja només ens falta baixar fins a les furgos, aquí el Miquel apreta a correr per arribar el més aviat possible amb la Carmen i els peques. L'endemà deia que tenia agulletes. Tot plegat fa que triguem quelcom menys de 7 hores en arribar.
Acompanyants: Belén i Miquel.
L'endemà, la Blanca i el Martí a flipar amb els cavalls que viuen a la vall.
Ni una foto, la càmara a caseta no sigui que es gasti, les fotos son de la Carmen i el Miquel.
Llegir més…
Sobre el rescat de l'Óscar Pérez
Al blog del Simón Elías hi ha un relat de com va anar tot el rescat:
http://simonelias.desnivel.com/blogs/
Entrevista a l'Àlvaro Novellón
http://www.desnivel.com/object.php?o=18897 Llegir més…
http://simonelias.desnivel.com/blogs/
Entrevista a l'Àlvaro Novellón
http://www.desnivel.com/object.php?o=18897 Llegir més…
dijous, 20 d’agost del 2009
Visita a Perú l'estiu de 2008
Resolt a inundar de merda els servidors de ves a saber on, aqui teniu aquesta entrada en la que adjunto un vídeo amb les fotos del viatge a Perú, el problema és que dura més de 8 minuts, potser massa.
Resumint, resumint, el viatge es va dividir en tres parts, turisme, trekking i ascensió.
Llegir més…
Resumint, resumint, el viatge es va dividir en tres parts, turisme, trekking i ascensió.
Llegir més…
dimarts, 18 d’agost del 2009
Mont Blanc De Tacul 26 i 27 de Juliol de 2009
Després de fer l'Alta Ruta de l'Oberland, teniem la idea d'anar a fer el Mont Blanc des del refugi de Cosmiques, però en veure que el Paco no estava massa en forma vàrem optar per fer alguna cosa que ens deixés un bon regust, triant el Mont Blanc de Tacul com a cloenda de els nostres activitats alpines d'aquest estiu.
La tarda del diumenge 26 pugem pel telefèric de l'Aiguille de Midi, en arribar a la sortida de la Valle Blanche ens adonem que ha estat un error no haver-ho fet abans, entre la gent que fa com nosaltres i es dirigeix cap al refugi i la gent que torna de fer activitat, hi ha un trànsit considerable per l'aresteta de sortida, si no hi a prou amb l'aresta en si, el fet que et vagis trobant gent en sentit contrari encara fa que els nervis estiguin més a flor de pell, tot plegat per a oblidar. L'aglomeració de gent al refugi i la sensació de bogeria col·lectiva no té res a veure amb la tranquilitat que em viscut en els refugis de l'Oberland.
El dilluns comencem a caminar a les 6, el dia es bo i la bona traça fa que avancem a bon ritme. En sortir de la pendent ens tornem a trobar amb un fort vent, tot i això el dia és molt clar. Fem els darrers metres montant una reunió ja que hi ha força gel. No ens estem al cim ni 10 minuts, foto i avall. El Paco sembla decebut de no haver pogut gaudit ni d'un sol cim. A la pendent tampoc és qüestió d'entretenir-se, la tarda abans havíem vist caure una part d'un serac mentres baixava gent, pel que no parem fins que no estem en un lloc segur. Ara podem gaudir una mica de l'entorn.
La pujada per l'aresta que dona accés al telefèric la fem una mica millor, sobre tot per que no ens trobem a ningú en sentit contrari i per que de pujada impressiona menys.
Acompanyats: Belén i Paco.
Llegir més…
Alta Ruta de l'Oberland del 19 al 25 de juliol de 2009
L'any 2007, en fer l'aresta Mittelegi ja vàrem entreveure les excelències del lloc, la Eigernorwand, Monch, Jungfrau, però l'activitat que vàrem poder fer es va limitar a l'aresta. Teniem ganes de veure els racons més allunyats de la que diuen que és la concetració de glaceres més important de l'Europa Continental.
De nou demanem al Jordi C. que ens porti a fer una volteta pels Alps, aquest cop s'ha apuntat el Paco i decidim anar a fer l'Alta Ruta de l'Oberland.
Després de voltar pel Nord d'Itàlia sense poder fer res més que pujar als refugis Torino i Gnifetti, tempo brutto!, ens trobem a Chamonix amb en Paco i en Jordi. Com que el Jordi té lliure, ens proposa començar l'activitat un dia abans per tenir un dia de reserva al final, pel que el diumenge 19 ja marxem a dormir a Grindewald.
El dilluns prenem el trenet de la Jungfrau i ens dirigim cap al Monch, el dia està força clar però fa molt de vent. Enfilem amunt a una hora una miqueta tardana. Uns pasos mixtes de II com a màxim, ens porten a l'esmolada aresta de neu que porta al cim, no és difícil, però el fort vent fa que anem una miqueta acollonits. Triguem molt en pujar i més encara en baixar, el Paco està reventat i arribem al refugi just abans de sopar. Ens tornem a trobar amb el guarda del refugi del Monch, personatge entranyable amb pinta de "Angel de Infierno", que no contesta quan li preguntes alguna cosa o li dius bon dia, però si que parla quan ha de dir alguna inconveniència, per exemple, quan va dir amb males maneres a uns italians amb els que compartiem taula que si volien gots per veure's el vi que s'havien pujat els havien de pagar.
El dimarts sortim del refu del Monch per anar al del Finsteraarhorn, hem de pasar per una mena de coll que ens donaria accés als Gross i Hinter Fiescherhorn, per després baixar per la glacera Wallisser "nosequé" fins al refu del Finsteerarhorn. Calculem unes 3 hores fins al coll. La nit ha nevat i no hi ha restes de traça, pel que el Jordi ha d'anar-la obrint, el Paco acusa l'esforç del dia anterior i també fa que ens anem endarrint, tot plegat fa que triguem 6 hores en arribar al Coll. L'accés a aquest coll és una grimpadeta interessant on hi ha alguna corda per assegurar-te. En arribar al coll, preguntem tan sols amb la mirada al Jordi i abans de que diguem res diu "Cap avall!", encara ens falta una estona pel refu i hem de creuar una glacera complicadeta. Fem un mos i tirem avall. La glacera que estem creuant és la més fracturada que creuarem pel que hem d'anar amb compte, la neu tapa les escletxes i cal mirar-s'ho. Arribem al refu 10 hores després. El refugi del Finsteerarhorn és una passada, pel lloc on està, pel refugi en si i, sobre tot, per la gent que el porta.
Com que l'endemà hem de pujar el Finsteerarhorn, el Paco ens comenta que, segurament, es quedarà al refu descansant. Així que ens llevem el dimecres i veiem que el Paco ha agafat una oftalmia de les neus, té els ulls absolutament vermells i s'ha de quedar amb els ulls tancats al refugi. Nosaltres tres sortim a les 5 del matí amb els frontals, tenim una mitja horeta fins arribar a la neu. Quan parem a posar-nos els grampons ja podem guardar els frontals. La neu està molt dura i pugem a bon ritme, en tres hores fem els 1000 m. de desnivell que ens porten a l'aresta final. El dia és dolent i fa molt de vent, pel que l'aresta és a troços coberta de gel, tot i això es puja bé i en una horeta més fem cim. No ens estem ni 5 minuts i baixem. Vaig baixant primer i em trobo molt còmode en aquest terreny, en els darrers pasos per l'aresta abans de la glacera comença una ventisca que fa que no ens veiem ni els peus, el Jordi es posa al davant i ens fa una nova demostració treient-nos d'allà, sort que la ventisca només dura uns 15 minuts. Ja a la glacera seguim sense entretenir-nos i en 7 hores ja hem arribat al refu, hem fet bé de còrrer ja que a la mitja hora d'arribar cau una tempesta de nasos. Estem molt contents per que ha estat una ascensió excitant a una muntanya molt bonica. Bategem el Finsteerarhorn com el pic del Chiquito de la Calzada... Finstro aaarrrr joooornn, po'la gloria de mi madrrre!!
L'endemà entre que la meteo és dolenta, els ulls del Paco i que l'ascensió del Finsteerarhorn ens va deixar molt satisfets, ni ens plantegem altra cosa que no sigui arribar el més aviat possible al refu de Konkordia. Sortim el dijous en mig d'una espesa boira direcció al Grünhornlücke, un coll a 3200 m. que dona accés a una petit glacera que ens ha de portar al refugi. Hi han restes de traça i el Jordi no ha de treure el gps. Passat el coll, la boira va i ve permetent-nos a estones contemplar el paisatge. Degut al retrocés de la glacera, l'accés al refugi s'ha de fer per unes escales amb més de 400 esgraons. Impressionant. El mal temps continua i en arribar al refugi comença a ploure. El refugi està molt bé i la gent que el porta és força amable, però res comparat amb els del Finsteerarhorn.
Ens comenten que el temps està canviant i que l'endemà ha de fer bo, amb alguna tempesta de tarda. Les previsions es compleixen i el divendres gaudim d'una travessa fins al refu del Monch sota un temps esplèndid. Podem gaudir plenament la magnitut de Konkordia.
Després de l'emocionant retrobada amb el "motero" del Monch (quin tio!) sobre les 5 de la tarda, comença a nevar, sopem i segueix nevant, ens llevem a les 3:30 i encara està nevant... hem de deixar la Jungfrau per una altra ocasió. Ens tornem al llit per fer temps i agafar el primer tren de baixada. Al sortir del refu el temps és fred (7 sota zero) però espectacular, tot i això ningú ha anat a la Jungfrau ja que han caigut uns de 30 cm. de neu. No ens entretenim ja que el Jordi ja s'ha de trobar aquell mateix vespre amb els següents clients i fem una mitja acomiadada en una pizzeria d'Argentiere, l'altra mitja acomiadada la farem uns dies després a Chamonix.
Llegir més…
De nou demanem al Jordi C. que ens porti a fer una volteta pels Alps, aquest cop s'ha apuntat el Paco i decidim anar a fer l'Alta Ruta de l'Oberland.
Després de voltar pel Nord d'Itàlia sense poder fer res més que pujar als refugis Torino i Gnifetti, tempo brutto!, ens trobem a Chamonix amb en Paco i en Jordi. Com que el Jordi té lliure, ens proposa començar l'activitat un dia abans per tenir un dia de reserva al final, pel que el diumenge 19 ja marxem a dormir a Grindewald.
El dilluns prenem el trenet de la Jungfrau i ens dirigim cap al Monch, el dia està força clar però fa molt de vent. Enfilem amunt a una hora una miqueta tardana. Uns pasos mixtes de II com a màxim, ens porten a l'esmolada aresta de neu que porta al cim, no és difícil, però el fort vent fa que anem una miqueta acollonits. Triguem molt en pujar i més encara en baixar, el Paco està reventat i arribem al refugi just abans de sopar. Ens tornem a trobar amb el guarda del refugi del Monch, personatge entranyable amb pinta de "Angel de Infierno", que no contesta quan li preguntes alguna cosa o li dius bon dia, però si que parla quan ha de dir alguna inconveniència, per exemple, quan va dir amb males maneres a uns italians amb els que compartiem taula que si volien gots per veure's el vi que s'havien pujat els havien de pagar.
El dimarts sortim del refu del Monch per anar al del Finsteraarhorn, hem de pasar per una mena de coll que ens donaria accés als Gross i Hinter Fiescherhorn, per després baixar per la glacera Wallisser "nosequé" fins al refu del Finsteerarhorn. Calculem unes 3 hores fins al coll. La nit ha nevat i no hi ha restes de traça, pel que el Jordi ha d'anar-la obrint, el Paco acusa l'esforç del dia anterior i també fa que ens anem endarrint, tot plegat fa que triguem 6 hores en arribar al Coll. L'accés a aquest coll és una grimpadeta interessant on hi ha alguna corda per assegurar-te. En arribar al coll, preguntem tan sols amb la mirada al Jordi i abans de que diguem res diu "Cap avall!", encara ens falta una estona pel refu i hem de creuar una glacera complicadeta. Fem un mos i tirem avall. La glacera que estem creuant és la més fracturada que creuarem pel que hem d'anar amb compte, la neu tapa les escletxes i cal mirar-s'ho. Arribem al refu 10 hores després. El refugi del Finsteerarhorn és una passada, pel lloc on està, pel refugi en si i, sobre tot, per la gent que el porta.
Com que l'endemà hem de pujar el Finsteerarhorn, el Paco ens comenta que, segurament, es quedarà al refu descansant. Així que ens llevem el dimecres i veiem que el Paco ha agafat una oftalmia de les neus, té els ulls absolutament vermells i s'ha de quedar amb els ulls tancats al refugi. Nosaltres tres sortim a les 5 del matí amb els frontals, tenim una mitja horeta fins arribar a la neu. Quan parem a posar-nos els grampons ja podem guardar els frontals. La neu està molt dura i pugem a bon ritme, en tres hores fem els 1000 m. de desnivell que ens porten a l'aresta final. El dia és dolent i fa molt de vent, pel que l'aresta és a troços coberta de gel, tot i això es puja bé i en una horeta més fem cim. No ens estem ni 5 minuts i baixem. Vaig baixant primer i em trobo molt còmode en aquest terreny, en els darrers pasos per l'aresta abans de la glacera comença una ventisca que fa que no ens veiem ni els peus, el Jordi es posa al davant i ens fa una nova demostració treient-nos d'allà, sort que la ventisca només dura uns 15 minuts. Ja a la glacera seguim sense entretenir-nos i en 7 hores ja hem arribat al refu, hem fet bé de còrrer ja que a la mitja hora d'arribar cau una tempesta de nasos. Estem molt contents per que ha estat una ascensió excitant a una muntanya molt bonica. Bategem el Finsteerarhorn com el pic del Chiquito de la Calzada... Finstro aaarrrr joooornn, po'la gloria de mi madrrre!!
L'endemà entre que la meteo és dolenta, els ulls del Paco i que l'ascensió del Finsteerarhorn ens va deixar molt satisfets, ni ens plantegem altra cosa que no sigui arribar el més aviat possible al refu de Konkordia. Sortim el dijous en mig d'una espesa boira direcció al Grünhornlücke, un coll a 3200 m. que dona accés a una petit glacera que ens ha de portar al refugi. Hi han restes de traça i el Jordi no ha de treure el gps. Passat el coll, la boira va i ve permetent-nos a estones contemplar el paisatge. Degut al retrocés de la glacera, l'accés al refugi s'ha de fer per unes escales amb més de 400 esgraons. Impressionant. El mal temps continua i en arribar al refugi comença a ploure. El refugi està molt bé i la gent que el porta és força amable, però res comparat amb els del Finsteerarhorn.
Ens comenten que el temps està canviant i que l'endemà ha de fer bo, amb alguna tempesta de tarda. Les previsions es compleixen i el divendres gaudim d'una travessa fins al refu del Monch sota un temps esplèndid. Podem gaudir plenament la magnitut de Konkordia.
Després de l'emocionant retrobada amb el "motero" del Monch (quin tio!) sobre les 5 de la tarda, comença a nevar, sopem i segueix nevant, ens llevem a les 3:30 i encara està nevant... hem de deixar la Jungfrau per una altra ocasió. Ens tornem al llit per fer temps i agafar el primer tren de baixada. Al sortir del refu el temps és fred (7 sota zero) però espectacular, tot i això ningú ha anat a la Jungfrau ja que han caigut uns de 30 cm. de neu. No ens entretenim ja que el Jordi ja s'ha de trobar aquell mateix vespre amb els següents clients i fem una mitja acomiadada en una pizzeria d'Argentiere, l'altra mitja acomiadada la farem uns dies després a Chamonix.
Diari personal de muntanya d'un excursionista-cutrealpinista.
I per què un blog? que importa a ningú les intrascedents activitats d'una activitat intrascendent en si mateixa? m'estic contagiant per aquest exhibicionisme que impera al web 2.0? és difícil de respondre, diuen que amb el web 2.0 s'escriu més però pitjor, jo no crec que s'escrigui més, de fet jo mateix tinc un diari de muntanya que mantinc amb més pena que glòria des de l'any 2000, però si que sembla que ens estem tornant més exhibicionistes, temps enrera el diari es guardava sota clau i ara un conegut nostre coneix que fa la seva filla pel facebook.
Definitivament els temps estan canviant i la forma de relacionar-nos també, com que tard o d'hora ens haurem d'actualitzar, començarem per posar més merda a la xarxa mentres sigui gratuit...
L'autor no es responsabilitza de possibles efectes secundaris causats pel contingut del blog, somnolència, badalls, atacs de riure... ni tampoc que l'activitat en el mateix es suspengui en qualsevol moment.
Llegir més…
Definitivament els temps estan canviant i la forma de relacionar-nos també, com que tard o d'hora ens haurem d'actualitzar, començarem per posar més merda a la xarxa mentres sigui gratuit...
L'autor no es responsabilitza de possibles efectes secundaris causats pel contingut del blog, somnolència, badalls, atacs de riure... ni tampoc que l'activitat en el mateix es suspengui en qualsevol moment.
Llegir més…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
