Vallibierna, Culebras, Tuqueta Arnau i Tuca Arnau, el dia 11 d’octubre de 2009

La intenció inicial era fer l’aresta sud del Russell i intentar continuar fins al Margalida, fent el temut pas de IV de la bretxa del Russell. Quan arribem al Pont de Coronas està plovisquejant i veient que al massís de la Maladeta el "palomo" és considerable decidim anar-nos cap al Vallibierna, pensem que al quedar un pel més al sud estarà una mica més net. El mateix pensa la majoria de gent que hi ha aquella hora al Pont de Coronas.

Pugem pels llacs de Vallibierna sense cap incidència remarcable, un fort vent i restes de pluja en acompanyen. El vent ens acompanya tot el dia, però els núvols s'acaben quedant al que son Aneto & Cia. En arribar al cim del Vallibierna ja es comença a notar la congestió. Anem a fer el pas a cavall i ens trobem una colla que l’estan equipant per que passi un grup de nens assegurat, com sempre festival, tios amunt i avall, cordes per aquí i per allà, crits, fotos. Veig que han equipat el pas amb alguns pitons. Nosaltres hem pujat amb el germà del Xavi i els seus nanos, ens posem cada adult amb un nano i passem sense masses complicacions. Arribem al Culebras i segueix pujant gent. Tots els pics dels voltants de l'Aneto continuen empalomats, nosaltres, però, ja gaudim d’un dia de tardor esplèndid. Allarguem una mica la baixada fent la Tuqueta Arnau i la Tuca Arnau, baixant després pel Barranc de la Tuqueta Blanca (segons posa al mapa de l'Alpina) tot completant un autèntic passeig geològic i havent gaudit de paisatges molt diferents. A la baixada trobem un camí que va prop del riu senyalitzat amb marques de pintura verda, a mesura que baixem perdem les marques però conseguim baixar per una mena de barranquillo fins al riu Vallibierna, a l'alçada de la cabana de Riberetes, sense cap complicació.

La veritat és que el dia no prometia gaire, finalment l’hem gaudit d’allò més, fins i tot hem acabat remullant els peus al riu (alguns, no tots).

Tercera ascensió al Vallibierna, primera que fem des de Coronas.
Llegir més…

Aresta Mittelegi al programa Temps d'Aventura de TV3

Adjunto el link al vídeo del programa Temps d'Aventura de TV3 en el que surt l'ascensió a l'aresta Mittelegi i el relat amb algunes fotos de quan vàrem anar nosaltres.

Impressionant indret, l'Eiger, quin muntanyote!


El reportatge de l'aresta:

http://www.elsesports.cat/video/1532109

El programa sencer:



EIGER PER L'ARESTA MITTELEGI els dies 25 i 26 de juliol de 2007

Concertem, de nou, els serveis dels Guias de Benasque. El Jordi, amb el que hem coincidit darrerament, ho té tot complert i ens reserven el que en aquests moments és el seu company d'escalades, l'Oriol, un xicot de Taüll que combina la tasca de portar una casa de turisme rural amb la de guia, les poques estones que no està escalant, és clar. Ens motiva fer una ascensió diferent, pel que decidim anar a l'Eiger a pujar per la seva aresta Mittelegi.

Ens trobem amb ell a Chamonix, fem unes cervesetes i repassem el planillo. L'endemà tirem cap a Grindelwald, on a l'oficina de guies ens diuen que el refu del Mittelegi està sense guarda, ha fet molt mal temps i encara no ha pujat. El que també ens diuen és que s'espera que el dimecres faci bo i que llavors pugi, reservem plaça ja que la meteo per dimecres i dijous és bona. Dediquem aquest parell de dies a remullar-nos intentant fer alguna escaladeta pel Grimselpass esperant el dia de pujar.



Arriba el dimecres i tirem amunt, no sense pensar en que els dos dies que a la vall ha estat plovent a l'aresta haurà estat nevant, tan se val, prenem l'impressionant tren que puja per les entranyes de la muntanya i a la parada del vesant sud de l'Eiger baixem, el tren encara continua fins a la Jungfraujoch i la gent se'ns queda mirant pensant (suposo) "on aniran aquests penjats?". Baixem per un túnel que sembla la boca de l'infern, arribem a una zona glaçada i parem a equipar-nos, encara no hem acabat de fer-ho quan s'apaguen els llums, ens posem els frontals i baixem el poc que ens falta. La sortida del túnel és impressionant, d'estar en un lloc a les fosques, surts a una glacera en un dia radiant. Les pupil·les encara no s'han recuperat.



El camí fins al refu va per la glacera al principi i per unes plaques de roca després amb algun passet fàcil d'escalada (II sup-III). Ens avisa l'Oriol de que la glacera cau de tot i que haurem d'anar a tota llet. Així ho fem, anem per la glacera a un ritme força ràpid, arf, arf, passant un parell d'escletxes guapes fins a sortir a la roca. Parem uns minuts a descansar quan de sobte sentim un soroll increïble; un allau que cau justament per on acabem de passar... millor no pensar-ho.

Arribem al refugi. Impressionant, l'han plantat al mig de l'aresta, no és gaire gran, deu tenir 30 o 40 places, però fa més de l'ample la pròpia aresta, pel que quan camines pel voltant del refu ho estàs fent per una mena de pasareles penjades sobre el buit. La guarda és una dona de mitjana edat que fa una mica de mamà de tots, "vols una mica més d'això? una mica més d'allò?", molt simpàtica i riallera. El divertit va ser veure dos guies (un suís força estirat i antipàtic, com sembla que és habitual, i un austríac) rentant els plats, ja que no paguen. La gent que hi dormim formem un col·lectiu d'allò més variat, un grup de 5 francesos del CAF d'Oloron, veins del Midi d'Ossue, una parella de japonesos, un altre japonès de 71 que va amb el guia suís, uns quants anglesos, uns canadencs, uns austríacs...

L'endemà, sortim del refu sobre les 4:30 de la matinada, jo no em trobo massa fi, fins al punt que em poso malament un grampó i estic a punt de perdre'l. Tota l'aresta te neu i cal fer-la des del principi amb grampons el que per a nosaltres augmenta la dificultat.



De seguida surt el sol i comença el festival, es succeeixen les maromes que ens ajuden a superar els passos difícils, tot i això, hi ha algun tram de "peleón", avancem poc a poc però sense descans, només ens parem en algun tram per esperar que els nois francesos que portem al davant acabin el tram. L'ambient és increïble, mirem enrere i encara em sembla més al·lucinant el lloc on han plantat el refu.



Anem alternant trams de maromes amb trams fàcils d'escalada, seguim així força estona fins que, per fi, s'acaba el troç difícil, una aresteta de neu i fem cim 7 hores després de sortir. Veiem que hi ha gent que baixa pel vessant oest, que és la baixada normal, però son 2000 m de baixada per un terreny que primer és un pendent de neu molt dret i després terreny trencat delicat, com que nosaltres anem cap al refu del Monch hem de baixar per l'aresta oest. El primer coll no sembla massa lluny, fem tres ràpels i baixem per terreny dolent ("esto no es roca mala, és barro bueno" diu l'Oriol) fins al primer dels colls. El panorama és un pel desalentador ja que hem de pujar a un cim aparentment tan alt com l'Eiger per a arribar al Coll del Monch, el que ens ha de deixar a prop del refu. Sense aturar-nos gaire enfilem l'aresta, passos de roca, esmolades arestes de neu sense traça, alguna goulottilla curta però dreta, en fi, tota una escalada en si mateixa. Força cansats arribem al coll del Monch, una curta travessa pel la glacera i la propina de remuntar els darrers metres fins al refu. Hem trigat 7 hores des del cim. La sorpresa és que ens estan esperant, suposem que la guarda del refu de la Mittelegi haurà avisat i als dos minuts d'arribar tenim davant nostre el sopar, nosaltres els avisem que darrera nostra venen els 5 nois francesos que arriben una hora mitja després.

En teoria l'endemà havíem d'anar a fer el Monch, de fet només son dues hores des del refu, estem tant petats que decidim esmorzar el més tard possible i llavors decidir què fer. A l'endemà ens diuen que fa molt vent i que no ha sortit cap guia cap al cim, esmorzem tranquil·lament i tirem avall, "mos hauríem arrossegat" diu l'Oriol.

Llegir més…

Això de l'escalada en gel està xuuupat!

El cas és que l'hivern passat vàrem demanar al nostre gurú que ens fes un cap de setmana de formació en escalada en gel, el segon dia vàrem anar a fer una cascada de III sup. a la boca nord del túnel de Bielsa i al baixar, recordo que li comentava al Jordi: "Si ja abans em semblava increïble això que feu vosaltres, després d'aquest cap de setmana encara m'ho sembla més".

Tot això ve al cas per que he trobat un video d'aquests cracks escalant pel Canadà, em prenc la llibertat d'adjuntar-lo, val la pena:




De fet, la foto de la capçalera no és del cap de setmana amb el Jordi, és d'un altre cap de setmana, la gent del Madteam organitza a través de l'escola Glacera una cosa que en diuen "Monogràfics" que son uns caps de setmana tastaulletes de diferents temàtiques muntanyeres, nosaltres vàrem anar a fer un d'escalada en gel, no vàrem poder escalar gaire però va estar bé.

Llegir més…

Cresta del Pic dels Cabirols a la Punta Calderer al Pedraforca el dia 3 d'octubre.

El resum de l'activitat seria: Aproximació cafre, poca escalada i mala roca... recomanable? home depén, potser no és una activitat de 5 estrelles, ni és d'aquelles que t'agradaria repetir o portar a algú, però l'activitat al Pedraforca sempre té quelcom d'especial, i anar a cavall de la seva espectacular cara nord encara més. A més, mentres riuades de gent arribàven al Pollegó Superior, nosaltres fins que no vàrem arribar al Calderer no vàrem veure a ningú.

Sortim del Refugi en direcció a la tartera, un cop en aquesta sortim d'ella pujant sempre amb tendència a la dreta. No trobem cap camí, pel que ens anem enfilant per intuició. Després d'un itinerari un tant salvatge, sortim a l'aresta on als nostres peus ja veiem la cara nord. A partir d'aquí el camí ja és una miqueta més lògic. Crestegem fins al Pic dels Cabirols des d'on ja es veu el primer ràpel, per accedir-hi hi ha un pas fàcil però molt aeri, pel que treiem la corda i assegurem el pas. Fem el primer ràpel (uns 30 metres ben bons) fins a un collet on hi ha un pitó on fem reunió. La sortida d'aquesta reunió és l'únic llarg d'escalada de tota la cresta (si és que el III sup. és escalada), trobo un pitó i poso un friend una mica més amunt, cal fer un pas d'oposició i fàcilment es surt a una repisa que ens du a l'altre ràpel. El segon ràpel et deixa de forma espectacular a la bretxa oest del Gat. A partir d'aquí, unes marques vermelles ens porten fàcilment fins al collet de la cova, on hi han unes espectaculars pintades que ens indiquen l'itinerari. Fem un flanqueig fàcil però aeri cap al vessant nord, vessant que no deixem fins a tornar a sortir a l'aresta ja a prop del cim del Calderer, abans d'arribar-hi ens trobem algun curt pas de III on cal vigilar la qualitat de la roca.

L'aresta continua fins al Pollegó Superior i baixa fins al Coll del Verdet, però veient la quantitat de gent que hi puja i tenint en compte que per aquí ja hem passat uns quants cops decidim tirar tartera avall. 8 hores després tornem a ser a la furgo... batiendo records.

Algunes fotos:



Vista del Gat i dels Pics dels Cabirols, es pot veure perfectament la instalació de ràpel del Gat.







Abans del Collet de la Cova, en lloc de seguir les marques vermelles vàrem anar a buscar un diedret que tenia bona pinta, era, però, més fàcil del que sembla a la foto.







Abans d'arribar a la Punta Calderer hi ha algun paset força aeri.







Al cim del Calderer.

Llegir més…