El proper cap de setmana comença aquesta salvatjada en forma d'Ultra Trail del Mont Blanc. Suposo que amb aquest motiu s'ha anunciat l'edició d'un documental sobre la sorprenent vida d'en Marco Olmo, guanyador de les darreres edicions de l'Ultra Trail fins que va aparèixer aquesta mena d'extraterrestre anomenat Kílian Jornet.
Adjunto el trailer del documental, d'aquest es desprén que déu ser una història de gent senzilla, de superació, de valors, de treball i esforç, vaja, una història d'aquelles que avui en dia no interessa a ningú.
Llegir més…
dimecres, 26 d’agost del 2009
dilluns, 24 d’agost del 2009
L'Usain Bolt de la Muntanya
En aquests dies de bojeria col·lectiva sobre els èxits de l'Usain Bolt, recupero uns videos vistos fa dies en els que l'Ueli Steck pulveritza els records d'ascensió de les principals cares nord dels Alps.
Aquest primer és un resum de les 3, Eiger, Grandes Jorasses i Cervino:
Aquest és només de les Jorasses, la McIntyre-Colton, (VI-6) a pelo!!
Llegir més…
Aquest primer és un resum de les 3, Eiger, Grandes Jorasses i Cervino:
Aquest és només de les Jorasses, la McIntyre-Colton, (VI-6) a pelo!!
Llegir més…
Cresta del Puig del Coma d'Or al Puigpedrós de Lanós el 22 d'agost de 2009
Ja havíem tret el nas a la zona abans de l'estiu, tornem ara amb la Carmen, Miquel, Blanca i Martí, amb l'excusa de fer una sortida amb les furgos. Així doncs, el divendres pugem fins al Coll de Puymorents on agafem la pista que surt a ma dreta venint de Bourg Madame, la seguim uns 15 minuts fins a una mena de construcció on hi han uns prats prou amples per posar les dues furgos. Fem el Gypsy Camp sobre els 2.100 m.
El dissabte comecem a caminar poc abans de les 8 del matí i en menys de dues hores ja estem al Puig del Coma d'Or, segons diu la ressenya, el més destacable de l'aresta és la baixada d'aquest cim fins al Coll de Bessines on hi ha algun pas de II sup. expo. Com gairebé sempre, no trobem massa les referències que dona la guia, baixem fins a una primera repisa just a sota del cim i després ja anem sempre amb tendència a l'esquerra. Ja que la portem, trec la corda per assegurar la Belén en un pas tonto, sempre he pensat que és de gilipolles portar el material a la motxilla i no fer-lo servir si s'escau, recordo un paio fent una ferrata a Dolomites amb el casco penjant de la motxilla, o t'el deixes a casa o t'el poses, no? En fí, després d'aquesta desgrimpadeta no massa gloriosa, enfilem la cresta pròpiament dita... i quina cresta! fàcil, disfrutona, aèria, bona roca, ho te tot, intentem seguir al màxim el fil i crec que fem algun pas de III, tot i que no son pasos obligatoris. Diria que és una cresta PD sup. graduació de Pirineus, Fàcil inf. graduació d'Alps. Arribem al Puigpedrós sobre les 12 h.
La baixada és una altra història, com que no coneixem la zona crec que el millor és seguir el que diu la ressenya, cal anar fins a uns ibons que queden al vessant de Lanós, passar per sota el Coll de Besines i després remontar per on es pugui, de fet el llibre dona referències geogràfiques ben clares pero no portem mapa i hem d'anar seguint la lògica. I com que de lògica cadascú en te una, no m'en adono que el Miquel s'ha enfilat fins al mateix coll, jo ja estic força per sota d'on ell està. No entenc massa el que hem diu però veig que està pujant per un terreny que des de sota te força mala pinta, tot i això puc anar veient per on puja. Em giro un moment buscant a la Belén i sento un desprediment de pedres, el busco a la paret i ja no el veig, en un moment el cor s'accelera, la Belén el crida i respon "cap problema!", qué maricón, no se com s'ho ha fet però ja gairebé ha sortit del marronet i el tenim en terreny fàcil força per sobre nostre, pel camí que en teoria s'ha de pujar. Ens retrobem i després de remontar junts fins a un collet sortim a l'esquerra del Coma d'Or, hem anat a trobar el camí que puja fins a aquest des de Lanós. Ja només ens falta baixar fins a les furgos, aquí el Miquel apreta a correr per arribar el més aviat possible amb la Carmen i els peques. L'endemà deia que tenia agulletes. Tot plegat fa que triguem quelcom menys de 7 hores en arribar.
Acompanyants: Belén i Miquel.
L'endemà, la Blanca i el Martí a flipar amb els cavalls que viuen a la vall.
Ni una foto, la càmara a caseta no sigui que es gasti, les fotos son de la Carmen i el Miquel.
Llegir més…
El dissabte comecem a caminar poc abans de les 8 del matí i en menys de dues hores ja estem al Puig del Coma d'Or, segons diu la ressenya, el més destacable de l'aresta és la baixada d'aquest cim fins al Coll de Bessines on hi ha algun pas de II sup. expo. Com gairebé sempre, no trobem massa les referències que dona la guia, baixem fins a una primera repisa just a sota del cim i després ja anem sempre amb tendència a l'esquerra. Ja que la portem, trec la corda per assegurar la Belén en un pas tonto, sempre he pensat que és de gilipolles portar el material a la motxilla i no fer-lo servir si s'escau, recordo un paio fent una ferrata a Dolomites amb el casco penjant de la motxilla, o t'el deixes a casa o t'el poses, no? En fí, després d'aquesta desgrimpadeta no massa gloriosa, enfilem la cresta pròpiament dita... i quina cresta! fàcil, disfrutona, aèria, bona roca, ho te tot, intentem seguir al màxim el fil i crec que fem algun pas de III, tot i que no son pasos obligatoris. Diria que és una cresta PD sup. graduació de Pirineus, Fàcil inf. graduació d'Alps. Arribem al Puigpedrós sobre les 12 h.
La baixada és una altra història, com que no coneixem la zona crec que el millor és seguir el que diu la ressenya, cal anar fins a uns ibons que queden al vessant de Lanós, passar per sota el Coll de Besines i després remontar per on es pugui, de fet el llibre dona referències geogràfiques ben clares pero no portem mapa i hem d'anar seguint la lògica. I com que de lògica cadascú en te una, no m'en adono que el Miquel s'ha enfilat fins al mateix coll, jo ja estic força per sota d'on ell està. No entenc massa el que hem diu però veig que està pujant per un terreny que des de sota te força mala pinta, tot i això puc anar veient per on puja. Em giro un moment buscant a la Belén i sento un desprediment de pedres, el busco a la paret i ja no el veig, en un moment el cor s'accelera, la Belén el crida i respon "cap problema!", qué maricón, no se com s'ho ha fet però ja gairebé ha sortit del marronet i el tenim en terreny fàcil força per sobre nostre, pel camí que en teoria s'ha de pujar. Ens retrobem i després de remontar junts fins a un collet sortim a l'esquerra del Coma d'Or, hem anat a trobar el camí que puja fins a aquest des de Lanós. Ja només ens falta baixar fins a les furgos, aquí el Miquel apreta a correr per arribar el més aviat possible amb la Carmen i els peques. L'endemà deia que tenia agulletes. Tot plegat fa que triguem quelcom menys de 7 hores en arribar.
Acompanyants: Belén i Miquel.
L'endemà, la Blanca i el Martí a flipar amb els cavalls que viuen a la vall.
Ni una foto, la càmara a caseta no sigui que es gasti, les fotos son de la Carmen i el Miquel.
Llegir més…
Sobre el rescat de l'Óscar Pérez
Al blog del Simón Elías hi ha un relat de com va anar tot el rescat:
http://simonelias.desnivel.com/blogs/
Entrevista a l'Àlvaro Novellón
http://www.desnivel.com/object.php?o=18897 Llegir més…
http://simonelias.desnivel.com/blogs/
Entrevista a l'Àlvaro Novellón
http://www.desnivel.com/object.php?o=18897 Llegir més…
dijous, 20 d’agost del 2009
Visita a Perú l'estiu de 2008
Resolt a inundar de merda els servidors de ves a saber on, aqui teniu aquesta entrada en la que adjunto un vídeo amb les fotos del viatge a Perú, el problema és que dura més de 8 minuts, potser massa.
Resumint, resumint, el viatge es va dividir en tres parts, turisme, trekking i ascensió.
Llegir més…
Resumint, resumint, el viatge es va dividir en tres parts, turisme, trekking i ascensió.
Llegir més…
dimarts, 18 d’agost del 2009
Mont Blanc De Tacul 26 i 27 de Juliol de 2009
Després de fer l'Alta Ruta de l'Oberland, teniem la idea d'anar a fer el Mont Blanc des del refugi de Cosmiques, però en veure que el Paco no estava massa en forma vàrem optar per fer alguna cosa que ens deixés un bon regust, triant el Mont Blanc de Tacul com a cloenda de els nostres activitats alpines d'aquest estiu.
La tarda del diumenge 26 pugem pel telefèric de l'Aiguille de Midi, en arribar a la sortida de la Valle Blanche ens adonem que ha estat un error no haver-ho fet abans, entre la gent que fa com nosaltres i es dirigeix cap al refugi i la gent que torna de fer activitat, hi ha un trànsit considerable per l'aresteta de sortida, si no hi a prou amb l'aresta en si, el fet que et vagis trobant gent en sentit contrari encara fa que els nervis estiguin més a flor de pell, tot plegat per a oblidar. L'aglomeració de gent al refugi i la sensació de bogeria col·lectiva no té res a veure amb la tranquilitat que em viscut en els refugis de l'Oberland.
El dilluns comencem a caminar a les 6, el dia es bo i la bona traça fa que avancem a bon ritme. En sortir de la pendent ens tornem a trobar amb un fort vent, tot i això el dia és molt clar. Fem els darrers metres montant una reunió ja que hi ha força gel. No ens estem al cim ni 10 minuts, foto i avall. El Paco sembla decebut de no haver pogut gaudit ni d'un sol cim. A la pendent tampoc és qüestió d'entretenir-se, la tarda abans havíem vist caure una part d'un serac mentres baixava gent, pel que no parem fins que no estem en un lloc segur. Ara podem gaudir una mica de l'entorn.
La pujada per l'aresta que dona accés al telefèric la fem una mica millor, sobre tot per que no ens trobem a ningú en sentit contrari i per que de pujada impressiona menys.
Acompanyats: Belén i Paco.
Llegir més…
Alta Ruta de l'Oberland del 19 al 25 de juliol de 2009
L'any 2007, en fer l'aresta Mittelegi ja vàrem entreveure les excelències del lloc, la Eigernorwand, Monch, Jungfrau, però l'activitat que vàrem poder fer es va limitar a l'aresta. Teniem ganes de veure els racons més allunyats de la que diuen que és la concetració de glaceres més important de l'Europa Continental.
De nou demanem al Jordi C. que ens porti a fer una volteta pels Alps, aquest cop s'ha apuntat el Paco i decidim anar a fer l'Alta Ruta de l'Oberland.
Després de voltar pel Nord d'Itàlia sense poder fer res més que pujar als refugis Torino i Gnifetti, tempo brutto!, ens trobem a Chamonix amb en Paco i en Jordi. Com que el Jordi té lliure, ens proposa començar l'activitat un dia abans per tenir un dia de reserva al final, pel que el diumenge 19 ja marxem a dormir a Grindewald.
El dilluns prenem el trenet de la Jungfrau i ens dirigim cap al Monch, el dia està força clar però fa molt de vent. Enfilem amunt a una hora una miqueta tardana. Uns pasos mixtes de II com a màxim, ens porten a l'esmolada aresta de neu que porta al cim, no és difícil, però el fort vent fa que anem una miqueta acollonits. Triguem molt en pujar i més encara en baixar, el Paco està reventat i arribem al refugi just abans de sopar. Ens tornem a trobar amb el guarda del refugi del Monch, personatge entranyable amb pinta de "Angel de Infierno", que no contesta quan li preguntes alguna cosa o li dius bon dia, però si que parla quan ha de dir alguna inconveniència, per exemple, quan va dir amb males maneres a uns italians amb els que compartiem taula que si volien gots per veure's el vi que s'havien pujat els havien de pagar.
El dimarts sortim del refu del Monch per anar al del Finsteraarhorn, hem de pasar per una mena de coll que ens donaria accés als Gross i Hinter Fiescherhorn, per després baixar per la glacera Wallisser "nosequé" fins al refu del Finsteerarhorn. Calculem unes 3 hores fins al coll. La nit ha nevat i no hi ha restes de traça, pel que el Jordi ha d'anar-la obrint, el Paco acusa l'esforç del dia anterior i també fa que ens anem endarrint, tot plegat fa que triguem 6 hores en arribar al Coll. L'accés a aquest coll és una grimpadeta interessant on hi ha alguna corda per assegurar-te. En arribar al coll, preguntem tan sols amb la mirada al Jordi i abans de que diguem res diu "Cap avall!", encara ens falta una estona pel refu i hem de creuar una glacera complicadeta. Fem un mos i tirem avall. La glacera que estem creuant és la més fracturada que creuarem pel que hem d'anar amb compte, la neu tapa les escletxes i cal mirar-s'ho. Arribem al refu 10 hores després. El refugi del Finsteerarhorn és una passada, pel lloc on està, pel refugi en si i, sobre tot, per la gent que el porta.
Com que l'endemà hem de pujar el Finsteerarhorn, el Paco ens comenta que, segurament, es quedarà al refu descansant. Així que ens llevem el dimecres i veiem que el Paco ha agafat una oftalmia de les neus, té els ulls absolutament vermells i s'ha de quedar amb els ulls tancats al refugi. Nosaltres tres sortim a les 5 del matí amb els frontals, tenim una mitja horeta fins arribar a la neu. Quan parem a posar-nos els grampons ja podem guardar els frontals. La neu està molt dura i pugem a bon ritme, en tres hores fem els 1000 m. de desnivell que ens porten a l'aresta final. El dia és dolent i fa molt de vent, pel que l'aresta és a troços coberta de gel, tot i això es puja bé i en una horeta més fem cim. No ens estem ni 5 minuts i baixem. Vaig baixant primer i em trobo molt còmode en aquest terreny, en els darrers pasos per l'aresta abans de la glacera comença una ventisca que fa que no ens veiem ni els peus, el Jordi es posa al davant i ens fa una nova demostració treient-nos d'allà, sort que la ventisca només dura uns 15 minuts. Ja a la glacera seguim sense entretenir-nos i en 7 hores ja hem arribat al refu, hem fet bé de còrrer ja que a la mitja hora d'arribar cau una tempesta de nasos. Estem molt contents per que ha estat una ascensió excitant a una muntanya molt bonica. Bategem el Finsteerarhorn com el pic del Chiquito de la Calzada... Finstro aaarrrr joooornn, po'la gloria de mi madrrre!!
L'endemà entre que la meteo és dolenta, els ulls del Paco i que l'ascensió del Finsteerarhorn ens va deixar molt satisfets, ni ens plantegem altra cosa que no sigui arribar el més aviat possible al refu de Konkordia. Sortim el dijous en mig d'una espesa boira direcció al Grünhornlücke, un coll a 3200 m. que dona accés a una petit glacera que ens ha de portar al refugi. Hi han restes de traça i el Jordi no ha de treure el gps. Passat el coll, la boira va i ve permetent-nos a estones contemplar el paisatge. Degut al retrocés de la glacera, l'accés al refugi s'ha de fer per unes escales amb més de 400 esgraons. Impressionant. El mal temps continua i en arribar al refugi comença a ploure. El refugi està molt bé i la gent que el porta és força amable, però res comparat amb els del Finsteerarhorn.
Ens comenten que el temps està canviant i que l'endemà ha de fer bo, amb alguna tempesta de tarda. Les previsions es compleixen i el divendres gaudim d'una travessa fins al refu del Monch sota un temps esplèndid. Podem gaudir plenament la magnitut de Konkordia.
Després de l'emocionant retrobada amb el "motero" del Monch (quin tio!) sobre les 5 de la tarda, comença a nevar, sopem i segueix nevant, ens llevem a les 3:30 i encara està nevant... hem de deixar la Jungfrau per una altra ocasió. Ens tornem al llit per fer temps i agafar el primer tren de baixada. Al sortir del refu el temps és fred (7 sota zero) però espectacular, tot i això ningú ha anat a la Jungfrau ja que han caigut uns de 30 cm. de neu. No ens entretenim ja que el Jordi ja s'ha de trobar aquell mateix vespre amb els següents clients i fem una mitja acomiadada en una pizzeria d'Argentiere, l'altra mitja acomiadada la farem uns dies després a Chamonix.
Llegir més…
De nou demanem al Jordi C. que ens porti a fer una volteta pels Alps, aquest cop s'ha apuntat el Paco i decidim anar a fer l'Alta Ruta de l'Oberland.
Després de voltar pel Nord d'Itàlia sense poder fer res més que pujar als refugis Torino i Gnifetti, tempo brutto!, ens trobem a Chamonix amb en Paco i en Jordi. Com que el Jordi té lliure, ens proposa començar l'activitat un dia abans per tenir un dia de reserva al final, pel que el diumenge 19 ja marxem a dormir a Grindewald.
El dilluns prenem el trenet de la Jungfrau i ens dirigim cap al Monch, el dia està força clar però fa molt de vent. Enfilem amunt a una hora una miqueta tardana. Uns pasos mixtes de II com a màxim, ens porten a l'esmolada aresta de neu que porta al cim, no és difícil, però el fort vent fa que anem una miqueta acollonits. Triguem molt en pujar i més encara en baixar, el Paco està reventat i arribem al refugi just abans de sopar. Ens tornem a trobar amb el guarda del refugi del Monch, personatge entranyable amb pinta de "Angel de Infierno", que no contesta quan li preguntes alguna cosa o li dius bon dia, però si que parla quan ha de dir alguna inconveniència, per exemple, quan va dir amb males maneres a uns italians amb els que compartiem taula que si volien gots per veure's el vi que s'havien pujat els havien de pagar.
El dimarts sortim del refu del Monch per anar al del Finsteraarhorn, hem de pasar per una mena de coll que ens donaria accés als Gross i Hinter Fiescherhorn, per després baixar per la glacera Wallisser "nosequé" fins al refu del Finsteerarhorn. Calculem unes 3 hores fins al coll. La nit ha nevat i no hi ha restes de traça, pel que el Jordi ha d'anar-la obrint, el Paco acusa l'esforç del dia anterior i també fa que ens anem endarrint, tot plegat fa que triguem 6 hores en arribar al Coll. L'accés a aquest coll és una grimpadeta interessant on hi ha alguna corda per assegurar-te. En arribar al coll, preguntem tan sols amb la mirada al Jordi i abans de que diguem res diu "Cap avall!", encara ens falta una estona pel refu i hem de creuar una glacera complicadeta. Fem un mos i tirem avall. La glacera que estem creuant és la més fracturada que creuarem pel que hem d'anar amb compte, la neu tapa les escletxes i cal mirar-s'ho. Arribem al refu 10 hores després. El refugi del Finsteerarhorn és una passada, pel lloc on està, pel refugi en si i, sobre tot, per la gent que el porta.
Com que l'endemà hem de pujar el Finsteerarhorn, el Paco ens comenta que, segurament, es quedarà al refu descansant. Així que ens llevem el dimecres i veiem que el Paco ha agafat una oftalmia de les neus, té els ulls absolutament vermells i s'ha de quedar amb els ulls tancats al refugi. Nosaltres tres sortim a les 5 del matí amb els frontals, tenim una mitja horeta fins arribar a la neu. Quan parem a posar-nos els grampons ja podem guardar els frontals. La neu està molt dura i pugem a bon ritme, en tres hores fem els 1000 m. de desnivell que ens porten a l'aresta final. El dia és dolent i fa molt de vent, pel que l'aresta és a troços coberta de gel, tot i això es puja bé i en una horeta més fem cim. No ens estem ni 5 minuts i baixem. Vaig baixant primer i em trobo molt còmode en aquest terreny, en els darrers pasos per l'aresta abans de la glacera comença una ventisca que fa que no ens veiem ni els peus, el Jordi es posa al davant i ens fa una nova demostració treient-nos d'allà, sort que la ventisca només dura uns 15 minuts. Ja a la glacera seguim sense entretenir-nos i en 7 hores ja hem arribat al refu, hem fet bé de còrrer ja que a la mitja hora d'arribar cau una tempesta de nasos. Estem molt contents per que ha estat una ascensió excitant a una muntanya molt bonica. Bategem el Finsteerarhorn com el pic del Chiquito de la Calzada... Finstro aaarrrr joooornn, po'la gloria de mi madrrre!!
L'endemà entre que la meteo és dolenta, els ulls del Paco i que l'ascensió del Finsteerarhorn ens va deixar molt satisfets, ni ens plantegem altra cosa que no sigui arribar el més aviat possible al refu de Konkordia. Sortim el dijous en mig d'una espesa boira direcció al Grünhornlücke, un coll a 3200 m. que dona accés a una petit glacera que ens ha de portar al refugi. Hi han restes de traça i el Jordi no ha de treure el gps. Passat el coll, la boira va i ve permetent-nos a estones contemplar el paisatge. Degut al retrocés de la glacera, l'accés al refugi s'ha de fer per unes escales amb més de 400 esgraons. Impressionant. El mal temps continua i en arribar al refugi comença a ploure. El refugi està molt bé i la gent que el porta és força amable, però res comparat amb els del Finsteerarhorn.
Ens comenten que el temps està canviant i que l'endemà ha de fer bo, amb alguna tempesta de tarda. Les previsions es compleixen i el divendres gaudim d'una travessa fins al refu del Monch sota un temps esplèndid. Podem gaudir plenament la magnitut de Konkordia.
Després de l'emocionant retrobada amb el "motero" del Monch (quin tio!) sobre les 5 de la tarda, comença a nevar, sopem i segueix nevant, ens llevem a les 3:30 i encara està nevant... hem de deixar la Jungfrau per una altra ocasió. Ens tornem al llit per fer temps i agafar el primer tren de baixada. Al sortir del refu el temps és fred (7 sota zero) però espectacular, tot i això ningú ha anat a la Jungfrau ja que han caigut uns de 30 cm. de neu. No ens entretenim ja que el Jordi ja s'ha de trobar aquell mateix vespre amb els següents clients i fem una mitja acomiadada en una pizzeria d'Argentiere, l'altra mitja acomiadada la farem uns dies després a Chamonix.
Diari personal de muntanya d'un excursionista-cutrealpinista.
I per què un blog? que importa a ningú les intrascedents activitats d'una activitat intrascendent en si mateixa? m'estic contagiant per aquest exhibicionisme que impera al web 2.0? és difícil de respondre, diuen que amb el web 2.0 s'escriu més però pitjor, jo no crec que s'escrigui més, de fet jo mateix tinc un diari de muntanya que mantinc amb més pena que glòria des de l'any 2000, però si que sembla que ens estem tornant més exhibicionistes, temps enrera el diari es guardava sota clau i ara un conegut nostre coneix que fa la seva filla pel facebook.
Definitivament els temps estan canviant i la forma de relacionar-nos també, com que tard o d'hora ens haurem d'actualitzar, començarem per posar més merda a la xarxa mentres sigui gratuit...
L'autor no es responsabilitza de possibles efectes secundaris causats pel contingut del blog, somnolència, badalls, atacs de riure... ni tampoc que l'activitat en el mateix es suspengui en qualsevol moment.
Llegir més…
Definitivament els temps estan canviant i la forma de relacionar-nos també, com que tard o d'hora ens haurem d'actualitzar, començarem per posar més merda a la xarxa mentres sigui gratuit...
L'autor no es responsabilitza de possibles efectes secundaris causats pel contingut del blog, somnolència, badalls, atacs de riure... ni tampoc que l'activitat en el mateix es suspengui en qualsevol moment.
Llegir més…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
