L'any 2007, en fer l'aresta Mittelegi ja vàrem entreveure les excelències del lloc, la Eigernorwand, Monch, Jungfrau, però l'activitat que vàrem poder fer es va limitar a l'aresta. Teniem ganes de veure els racons més allunyats de la que diuen que és la concetració de glaceres més important de l'Europa Continental.
De nou demanem al Jordi C. que ens porti a fer una volteta pels Alps, aquest cop s'ha apuntat el Paco i decidim anar a fer l'Alta Ruta de l'Oberland.
Després de voltar pel Nord d'Itàlia sense poder fer res més que pujar als refugis Torino i Gnifetti, tempo brutto!, ens trobem a Chamonix amb en Paco i en Jordi. Com que el Jordi té lliure, ens proposa començar l'activitat un dia abans per tenir un dia de reserva al final, pel que el diumenge 19 ja marxem a dormir a Grindewald.
El dilluns prenem el trenet de la Jungfrau i ens dirigim cap al Monch, el dia està força clar però fa molt de vent. Enfilem amunt a una hora una miqueta tardana. Uns pasos mixtes de II com a màxim, ens porten a l'esmolada aresta de neu que porta al cim, no és difícil, però el fort vent fa que anem una miqueta acollonits. Triguem molt en pujar i més encara en baixar, el Paco està reventat i arribem al refugi just abans de sopar. Ens tornem a trobar amb el guarda del refugi del Monch, personatge entranyable amb pinta de "Angel de Infierno", que no contesta quan li preguntes alguna cosa o li dius bon dia, però si que parla quan ha de dir alguna inconveniència, per exemple, quan va dir amb males maneres a uns italians amb els que compartiem taula que si volien gots per veure's el vi que s'havien pujat els havien de pagar.
El dimarts sortim del refu del Monch per anar al del Finsteraarhorn, hem de pasar per una mena de coll que ens donaria accés als Gross i Hinter Fiescherhorn, per després baixar per la glacera Wallisser "nosequé" fins al refu del Finsteerarhorn. Calculem unes 3 hores fins al coll. La nit ha nevat i no hi ha restes de traça, pel que el Jordi ha d'anar-la obrint, el Paco acusa l'esforç del dia anterior i també fa que ens anem endarrint, tot plegat fa que triguem 6 hores en arribar al Coll. L'accés a aquest coll és una grimpadeta interessant on hi ha alguna corda per assegurar-te. En arribar al coll, preguntem tan sols amb la mirada al Jordi i abans de que diguem res diu "Cap avall!", encara ens falta una estona pel refu i hem de creuar una glacera complicadeta. Fem un mos i tirem avall. La glacera que estem creuant és la més fracturada que creuarem pel que hem d'anar amb compte, la neu tapa les escletxes i cal mirar-s'ho. Arribem al refu 10 hores després. El refugi del Finsteerarhorn és una passada, pel lloc on està, pel refugi en si i, sobre tot, per la gent que el porta.
Com que l'endemà hem de pujar el Finsteerarhorn, el Paco ens comenta que, segurament, es quedarà al refu descansant. Així que ens llevem el dimecres i veiem que el Paco ha agafat una oftalmia de les neus, té els ulls absolutament vermells i s'ha de quedar amb els ulls tancats al refugi. Nosaltres tres sortim a les 5 del matí amb els frontals, tenim una mitja horeta fins arribar a la neu. Quan parem a posar-nos els grampons ja podem guardar els frontals. La neu està molt dura i pugem a bon ritme, en tres hores fem els 1000 m. de desnivell que ens porten a l'aresta final. El dia és dolent i fa molt de vent, pel que l'aresta és a troços coberta de gel, tot i això es puja bé i en una horeta més fem cim. No ens estem ni 5 minuts i baixem. Vaig baixant primer i em trobo molt còmode en aquest terreny, en els darrers pasos per l'aresta abans de la glacera comença una ventisca que fa que no ens veiem ni els peus, el Jordi es posa al davant i ens fa una nova demostració treient-nos d'allà, sort que la ventisca només dura uns 15 minuts. Ja a la glacera seguim sense entretenir-nos i en 7 hores ja hem arribat al refu, hem fet bé de còrrer ja que a la mitja hora d'arribar cau una tempesta de nasos. Estem molt contents per que ha estat una ascensió excitant a una muntanya molt bonica. Bategem el Finsteerarhorn com el pic del Chiquito de la Calzada... Finstro aaarrrr joooornn, po'la gloria de mi madrrre!!
L'endemà entre que la meteo és dolenta, els ulls del Paco i que l'ascensió del Finsteerarhorn ens va deixar molt satisfets, ni ens plantegem altra cosa que no sigui arribar el més aviat possible al refu de Konkordia. Sortim el dijous en mig d'una espesa boira direcció al Grünhornlücke, un coll a 3200 m. que dona accés a una petit glacera que ens ha de portar al refugi. Hi han restes de traça i el Jordi no ha de treure el gps. Passat el coll, la boira va i ve permetent-nos a estones contemplar el paisatge. Degut al retrocés de la glacera, l'accés al refugi s'ha de fer per unes escales amb més de 400 esgraons. Impressionant. El mal temps continua i en arribar al refugi comença a ploure. El refugi està molt bé i la gent que el porta és força amable, però res comparat amb els del Finsteerarhorn.
Ens comenten que el temps està canviant i que l'endemà ha de fer bo, amb alguna tempesta de tarda. Les previsions es compleixen i el divendres gaudim d'una travessa fins al refu del Monch sota un temps esplèndid. Podem gaudir plenament la magnitut de Konkordia.
Després de l'emocionant retrobada amb el "motero" del Monch (quin tio!) sobre les 5 de la tarda, comença a nevar, sopem i segueix nevant, ens llevem a les 3:30 i encara està nevant... hem de deixar la Jungfrau per una altra ocasió. Ens tornem al llit per fer temps i agafar el primer tren de baixada. Al sortir del refu el temps és fred (7 sota zero) però espectacular, tot i això ningú ha anat a la Jungfrau ja que han caigut uns de 30 cm. de neu. No ens entretenim ja que el Jordi ja s'ha de trobar aquell mateix vespre amb els següents clients i fem una mitja acomiadada en una pizzeria d'Argentiere, l'altra mitja acomiadada la farem uns dies després a Chamonix.
De nou demanem al Jordi C. que ens porti a fer una volteta pels Alps, aquest cop s'ha apuntat el Paco i decidim anar a fer l'Alta Ruta de l'Oberland.
Després de voltar pel Nord d'Itàlia sense poder fer res més que pujar als refugis Torino i Gnifetti, tempo brutto!, ens trobem a Chamonix amb en Paco i en Jordi. Com que el Jordi té lliure, ens proposa començar l'activitat un dia abans per tenir un dia de reserva al final, pel que el diumenge 19 ja marxem a dormir a Grindewald.
El dilluns prenem el trenet de la Jungfrau i ens dirigim cap al Monch, el dia està força clar però fa molt de vent. Enfilem amunt a una hora una miqueta tardana. Uns pasos mixtes de II com a màxim, ens porten a l'esmolada aresta de neu que porta al cim, no és difícil, però el fort vent fa que anem una miqueta acollonits. Triguem molt en pujar i més encara en baixar, el Paco està reventat i arribem al refugi just abans de sopar. Ens tornem a trobar amb el guarda del refugi del Monch, personatge entranyable amb pinta de "Angel de Infierno", que no contesta quan li preguntes alguna cosa o li dius bon dia, però si que parla quan ha de dir alguna inconveniència, per exemple, quan va dir amb males maneres a uns italians amb els que compartiem taula que si volien gots per veure's el vi que s'havien pujat els havien de pagar.
El dimarts sortim del refu del Monch per anar al del Finsteraarhorn, hem de pasar per una mena de coll que ens donaria accés als Gross i Hinter Fiescherhorn, per després baixar per la glacera Wallisser "nosequé" fins al refu del Finsteerarhorn. Calculem unes 3 hores fins al coll. La nit ha nevat i no hi ha restes de traça, pel que el Jordi ha d'anar-la obrint, el Paco acusa l'esforç del dia anterior i també fa que ens anem endarrint, tot plegat fa que triguem 6 hores en arribar al Coll. L'accés a aquest coll és una grimpadeta interessant on hi ha alguna corda per assegurar-te. En arribar al coll, preguntem tan sols amb la mirada al Jordi i abans de que diguem res diu "Cap avall!", encara ens falta una estona pel refu i hem de creuar una glacera complicadeta. Fem un mos i tirem avall. La glacera que estem creuant és la més fracturada que creuarem pel que hem d'anar amb compte, la neu tapa les escletxes i cal mirar-s'ho. Arribem al refu 10 hores després. El refugi del Finsteerarhorn és una passada, pel lloc on està, pel refugi en si i, sobre tot, per la gent que el porta.
Com que l'endemà hem de pujar el Finsteerarhorn, el Paco ens comenta que, segurament, es quedarà al refu descansant. Així que ens llevem el dimecres i veiem que el Paco ha agafat una oftalmia de les neus, té els ulls absolutament vermells i s'ha de quedar amb els ulls tancats al refugi. Nosaltres tres sortim a les 5 del matí amb els frontals, tenim una mitja horeta fins arribar a la neu. Quan parem a posar-nos els grampons ja podem guardar els frontals. La neu està molt dura i pugem a bon ritme, en tres hores fem els 1000 m. de desnivell que ens porten a l'aresta final. El dia és dolent i fa molt de vent, pel que l'aresta és a troços coberta de gel, tot i això es puja bé i en una horeta més fem cim. No ens estem ni 5 minuts i baixem. Vaig baixant primer i em trobo molt còmode en aquest terreny, en els darrers pasos per l'aresta abans de la glacera comença una ventisca que fa que no ens veiem ni els peus, el Jordi es posa al davant i ens fa una nova demostració treient-nos d'allà, sort que la ventisca només dura uns 15 minuts. Ja a la glacera seguim sense entretenir-nos i en 7 hores ja hem arribat al refu, hem fet bé de còrrer ja que a la mitja hora d'arribar cau una tempesta de nasos. Estem molt contents per que ha estat una ascensió excitant a una muntanya molt bonica. Bategem el Finsteerarhorn com el pic del Chiquito de la Calzada... Finstro aaarrrr joooornn, po'la gloria de mi madrrre!!
L'endemà entre que la meteo és dolenta, els ulls del Paco i que l'ascensió del Finsteerarhorn ens va deixar molt satisfets, ni ens plantegem altra cosa que no sigui arribar el més aviat possible al refu de Konkordia. Sortim el dijous en mig d'una espesa boira direcció al Grünhornlücke, un coll a 3200 m. que dona accés a una petit glacera que ens ha de portar al refugi. Hi han restes de traça i el Jordi no ha de treure el gps. Passat el coll, la boira va i ve permetent-nos a estones contemplar el paisatge. Degut al retrocés de la glacera, l'accés al refugi s'ha de fer per unes escales amb més de 400 esgraons. Impressionant. El mal temps continua i en arribar al refugi comença a ploure. El refugi està molt bé i la gent que el porta és força amable, però res comparat amb els del Finsteerarhorn.
Ens comenten que el temps està canviant i que l'endemà ha de fer bo, amb alguna tempesta de tarda. Les previsions es compleixen i el divendres gaudim d'una travessa fins al refu del Monch sota un temps esplèndid. Podem gaudir plenament la magnitut de Konkordia.
Després de l'emocionant retrobada amb el "motero" del Monch (quin tio!) sobre les 5 de la tarda, comença a nevar, sopem i segueix nevant, ens llevem a les 3:30 i encara està nevant... hem de deixar la Jungfrau per una altra ocasió. Ens tornem al llit per fer temps i agafar el primer tren de baixada. Al sortir del refu el temps és fred (7 sota zero) però espectacular, tot i això ningú ha anat a la Jungfrau ja que han caigut uns de 30 cm. de neu. No ens entretenim ja que el Jordi ja s'ha de trobar aquell mateix vespre amb els següents clients i fem una mitja acomiadada en una pizzeria d'Argentiere, l'altra mitja acomiadada la farem uns dies després a Chamonix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada